Els carismes de les famílies religioses són regals de l’Esperit que tendeixen a enriquir la vida de l’Església, buscar el bé dels homes i respondre a clams concrets. Al moment de parlar de la història d’un carisma cal tenir en compte que sorgeixen en contextos determinats, a través de persones que viuen alguna experiència fundant, que descobreixen una situació d’injustícia i se senten cridats per Déu a donar una resposta. Aquest anomenat té una dimensió personal, ja que és dipositat en un fundador, però també una dimensió col·lectiva perquè identifica i implica a altres en la missió que s’assumeix.

El carisma mercedari neix a l’Europa medieval del segle XIII, en el context de les guerres entre cristians i musulmans, sent la Península Ibèrica frontera occidental entre aquests dos mons.

En aquest lloc d’enfrontament hi va haver un constant clima bèl·lic, amb assalts marítims i terrestres, en els quals es van prendre captius a ostatges de tots dos bàndols. El carisma de la Mercè va sorgir com a resposta al clam dels cristians que havien perdut la llibertat.

La captivitat posava a la víctima davant el perill de renegar de la seva fe, de la seva pàtria, dels seus costums, i abraçar el bàndol sarraí. Molts es van convertir, uns altres van ser rescatats, altres van pagar la seva llibertat (francs), altres van morir màrtirs, altres van passar llargs anys en aquesta situació.

Aquells captius de més estatus, amb majors influències, tenien més possibilitats de ser comprats per parents i amics, però d’altres, especialment dones i nens, van mancar de possibilitats econòmiques i institucionals de redempció. Aquest gran flagel va despertar el carisma mercedari en la història ja que, Sant Pere Nolasc, el fundador, va conèixer la realitat en els seus viatges de comerç i no va poder dir que no a aquest clam, ajudant a l’Església d’aquells temps a comprendre que la captivitat era una gran ferida que calia curar.

Sant Pere Nolasc va ser un comerciant de Barcelona, ​​que va néixer al voltant de l’any 1180. En els seus viatges de mercat va conèixer la realitat de la captivitat que va impactar en la seva vida en gran mesura. Per a l’any 1203 va fer grans compres de captius exercint el seu patrimoni. Aviat el van nomenar encarregat diocesà de la redempció dels captius i va començar a reunir almoines per a aquesta missió. Se li van sumar molts seguidors i va entaular grans xarxes de recol·lecció.

Per inspiració de la Mare de Déu, la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218, va sentir la crida a fundar una Ordre que es dediqués a repetir el gest redemptor de Crist, que va donar la seva vida per la salvació dels homes, amb els cristians que patien captivitat i es trobaven en perill de perdre la seva fe, estant alegrement disposats a donar fins i tot la seva vida, quedant enlloc del captiu quan els diners no aconseguíen realitzar la redempció.

Així neix l’Ordre, emparada també per la corona d’Aragó en la figura de Jaume I. La fundació es va fundar el 10 d’agost de 1218 a l’altar de Santa Eulàlia de la Catedral de Barcelona. L’escut de l’Ordre porta així les barres de la corona aragonesa i la creu de la catedral de la ciutat, creu blanca amb fons vermell.

El 17 de gener de 1235, el papa Gregori IX atorga la confirmació pontifícia a l’Institut